Select Page

IVA – Deduïbilitat de l’IVA suportat per hòldings mixtes

L’Audiència Nacional, en la seva sentència de 22 de desembre de 2023, ha establert que la venda de participacions per part d’una societat hòlding (“mixta”, és a dir, que presta serveis no exemptes a les seves filials) no computa en el càlcul de la prorrata perquè es tracta d’una operació puntual no relacionada amb l’activitat econòmica de la societat.

Es tracta d’una nova sentència sobre el tema tan complex de la deduïbilitat de les quotes d’IVA suportat per aquesta mena d’entitats, en aquest cas favorable al contribuent, si bé caldrà esperar si l’Advocacia de l’Estat la recorre davant el Tribunal Suprem, perquè aquest confirmi la seva doctrina.

Accedeix a la sentència al complet   AQUÍ

IRNR – No deduïbilitat de despeses en els arrendaments d’immobles per residents de fora de la Unió Europea

El TEAC, en la seva resolució de 20 de març de 2024, ha confirmat la no deduïbilitat fiscal de les despeses en l’arrendament d’immobles per contribuents resident en països extracomunitaris, entenent que no suposa incompatibilitat de la legislació espanyola amb el Dret de la Unió Europea ni una possible vulneració de principis constitucionals que la regla especial sobre la deduïbilitat de despeses i tipus impositiu reduït del 19% només s’apliqui a residents de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu.

Accedeix a la resolució al complet   AQUÍ

IS – Deduïbilitat de despeses corresponents a exercicis prescrits

El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 22 de març de 2024, ha establert, com a doctrina, que una despesa comptabilitzada de manera incorrecta en un exercici posterior al de la seva meritació, conformement a la normativa comptable, és deduïble en l’Impost de societats (IS) d’aquest exercici, sempre que no comporti una menor tributació respecte de la qual hagués correspost d’haver-se registrat en l’exercici de la seva meritació, amb independència que el mateix estigui prescrit.

Aquest criteri és certament favorable al contribuent, en tant l’Administració Tributària està interpretant l’art. 11.3 de la Llei del IS en el sentit que la societat no pot deduir-se una despesa d’un exercici anterior si aquest està prescrit.

Accedeix a la sentència al complet   AQUÍ

IRNR. Lloguer de béns immobles situats a Espanya per part d’un resident a Alemanya

El Tribunal Econòmic Administratiu Centra (TEAC), en la seva resolució de 20 de març de 2024, ha reiterat, en línia amb anteriors resolucions, que els rendiments obtinguts per un resident a Alemanya derivats de l’arrendament d’un bé immoble situat en territori espanyol, estan subjectes a tributació a Espanya, sense que li siguin aplicables les reduccions previstes en la LIRPF (en particular, la del 60% per tractar-se d’un arrendament d’habitatge).

Estarem atents a si aquest criteri, certament qüestionable, canvia si arriba a la via contenciosa administrativa..

Accedeix a la resolució al complet   AQUÍ

Requeriments a entitats no residents a Espanya

En la resolució de 22 de febrer de 2024 el Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) ha considerat que l’Administració tributària espanyola manca de competència per a efectuar un requeriment individualitzat d’informació a una entitat no establerta a Espanya, que no té cap vincle o criteri de connexió amb el territori espanyol determinant de l’existència d’una relació jurídic-tributària, per la qual cosa no està subjecta a l’ordenament jurídic intern. En aquestes circumstàncies, l’obtenció d’informació ha de canalitzar-se a través dels instruments d’assistència mútua relatius a l’intercanvi d’informació.

Accedeix a la sentència al complet   AQUÍ

IS- Deduïbilitat de les retribucions pagades als administradors

El Tribunal Suprem ha dictat una nova sentència, el 13 de març de 2024, contrària al criteri que va iniciar la Inspecció en 2008 (amb motiu del “cas Mahou”) sobre la no deduïbilitat, a l’efecte de l’Impost sobre Societats, de les retribucions d’administradors que no complissin els requisits mercantils, i ha establert que aquestes retribucions no constitueixen una liberalitat no deduïble encara que no estiguin previstes en els estatuts de la societat.

En concret, la sentència conclou que les retribucions que percebin els administradors d’una entitat mercantil, acreditades i comptabilitzades, la seva no previsió en els estatuts socials, i el seu incompliment no pot comportar, en tot cas, la consideració de liberalitat de la despesa i, sense més, la improcedència de la seva deduïbilitat; conforme al principi de correlació d’ingressos i despeses, el paràgraf segon de l’art. 14.1.e) del TRLIS i la jurisprudència que els interpreta, no és admissible que una despesa salarial que està directament correlacionada amb l’activitat empresarial i l’obtenció d’ingressos sigui qualificada de donatiu o liberalitat no deduïble.

Esperem que aquesta sentència, al costat de les recents que han anat en línia d’atacar la “teoria del mil·límetre”, aconsegueixin imposar el criteri general de la deduïbilitat fiscal de les remuneracions satisfetes per les companyies als administradors. Ja són molts anys d’incertesa…

Accedeix a la sentència al complet   AQUÍ