IRNR-Base de càlcul de la retencions aplicades a les rendes obtingudes a Espanya per entitats residents fiscals a la Unió Europea

L’ Audiència Nacional, en la seva sentència de 13 de febrer de 2023, ha establert que la base de les retencions a compte de l’Impost sobre la Renda de No Residents obtingudes per entitats fiscals d’altres països de la Unió Europea ha de tenir en compte les despeses fiscalment deduïbles, en línia amb el que, des de l’any 2020, regula la Llei d’aquest impost per a la determinació de la base imposable del IRNR.

Amb aquesta sentència, l’Audiència Nacional obre el camí perquè una societat espanyola que pagui una renda a una entitat resident fiscal a la Unió Europea apliqui la retenció sobre la renda (és a dir, tingui en consideració les despeses que siguin fiscalment deduïbles) i no sobre els ingressos íntegres.

 

Per a més informació accedeix AQUÍ

 

Procediment tributari-Principi de regularització íntegra

El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 28 de febrer de 2023, ha tornat a confirmar el principi de regularització íntegra que ha d’aplicar l’Administració Tributària en els procediments de comprovació.

El TS fixa com a doctrina que el principi d’íntegra regularització és aplicable als supòsits en els quals es comprova per l’Administració un fet imposable (en aquest cas, l’emissió d’informes d’auditoria és el fet imposable d’una taxa a pagar al ICAC) imputant-lo a l’exercici que correspon, sense tenir en compte que el contribuent ja havia satisfet l’import del deute, fora del termini legal, però amb caràcter previ a l’inici de la regularització. L’evitació que es pagui dues vegades pel mateix deute tributari obliga a considerar, en el si de la comprovació, aquesta circumstància, havent d’analitzar l’Administració tant els aspectes desfavorables com els favorables per al contribuent.

En aquest cas, va deure l’Administració fer tot el possible, d’ofici, per a evitar aquest doble pagament, ajustant el deute únic a la realitat de l’autoliquidació tardana, sense remetre al subjecte passiu a l’inici d’una sol·licitud per a obtenir allò que podia derivar -i reconèixer-se- del propi procediment obert.

Aquest principi, en el seu vessant procedimental, és aplicable no sols als procediments d’inspecció, sinó també als procediments de gestió tributària, inclòs el de comprovació limitada, en els termes ja expressats, sense que sigui admissible remetre al contribuent, per a obtenir la devolució de la quantitat doblement percebuda a un procediment nou de rectificació de l’autoliquidació i devolució d’ingressos indeguts totalment innecessari i contrari als principis d’eficàcia, economia i proporcionalitat en l’aplicació dels tributs.

 

Per a més informació accedeix AQUÍ

 

Impost sobre el Patrimoni – Impugnació de las declaracions dels exercicis 2021 i 2022

A l’abril del 2021 el ple del Tribunal Constitucional va admetre a tràmit un recurs que posava en dubte la constitucionalitat de l’Impost sobre el Patrimoni després de les reformes introduïdes per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat d’aquell any.

Com recordaràs l’Impost sobre el Patrimoni va ser tècnicament suprimit el 2008 mitjançant la creació d’una bonificació del 100% de la seva quota, però la crisi econòmica va fer que la seva desaparició fos breu i ja els anys 2011 i 2012 va ser recuperat mitjançant una mesura que havia de ser transitòria. No obstant això, aquesta decisió temporal es va prolongar any 2021 i des d’aleshores l’impost s’ha exigit fins l’any 2021, quan la norma que preveia la seva desaparició es va derogar de forma definitiva mitjançant la Llei de Pressupostos de l’Estat d’aquell exercici, de manera que l’impost ha passat a tenir caràcter indefinit i ja no es preveu la seva desaparició.

En aquestes circumstàncies, el que discuteix el recurs admès a tràmit és la constitucionalitat de les modificacions següents:

  1. L’ increment del tipus marginal màxim, que va passar del 2,5% al 3,5%, la qual cosa podria trencar el principi de no confiscatorietat consagrat a l’article 31 de la Constitució.
  1. La derogació del caràcter temporal de l’ impost fent-lo exigible de forma indefinida, la qual cosa equivaldria a la creació d’ un nou tribut incomplint el que preveu l’ apartat 7 de l’ article 134 de la Constitució, que precisament prohibeix que puguin establir-se tributs mitjançant una Llei de Pressupostos.

Si finalment es declara la inconstitucionalitat de les reformes, les autoliquidacions de l’impost corresponent als anys 2021 i 2022 haurien de quedar sense efectes i procediria la devolució de les quotes satisfetes i els corresponents interessos de demora, tot i que en aquest punt sorgeix el dubte de si el Tribunal Constitucional podria establir límits a l’abast de la seva sentència, com va fer en declarar la inconstitucionalitat de l’anomenada plusvàlua municipal,  quan es va impedir que poguessin beneficiar-se dels seus efectes les liquidacions que no havien estat impugnades fins aleshores.

Tenint en compte la incertesa que es planteja sobre aquesta qüestió i per tractar d’assegurar la recuperació de l’impost si finalment s’estima el recurs, sembla aconsellable instar la rectificació de les autoliquidacions corresponents als exercicis 2021 i 2022 abans que es produeixi la decisió del Tribunal Constitucional, tot i que no s’ ha d’ oblidar que demanar les rectificacions suposa interrompre el termini de prescripció de l’impost, la qual cosa atorgarà a l’ Administració Tributària més temps per comprovar aquests dos exercicis, així que en cada cas caldrà avaluar si el benefici d’ una eventual declaració d’ inconstitucionalitat compensa les conseqüències que pugui tenir la interrupció de les prescripcions.

Quant al moment en què s’ hagin de realitzar les impugnacions, després de dos anys des de la seva admissió a tràmit sembla que la resolució del recurs no s’hauria de prolongar en excés, encara que es tracta d’ una qüestió incerta considerant que en aquest cas el Tribunal Constitucional no està subjecte al compliment de cap termini obligatori.

Pel que fa als motius de la impugnació, s’ hauria de defensar la inconstitucionalitat de la norma que va obligar a la seva presentació, qüestió sobre la qual l’Administració no pot pronunciar-se en estar reservada al Tribunal Constitucional, per la qual cosa fins que aquest resolgui la qüestió, les successives impugnacions que es realitzin davant diferents instàncies seran desestimades.

En aquest sentit, interessaria prolongar la durada de la via administrativa en la mesura del possible a l’espera que arribi la resolució del Tribunal Constitucional, tractant d’ evitar la via contenciosa administrativa que suposa afegir despeses addicionals, ja que fa necessària la intervenció de procuradors.

Cal tenir en compte que les diferents instàncies que caldria esgotar fins arribar a la via contenciosa administrativa serien les següents:

  1. Demanar la rectificació de les autoliquidacions davant l’ Oficina de Gestió competent.
  2. Recurs de reposició
  3. Reclamació economicoadministrativa davant el Tribunal Econòmic Administratiu Regional competent
  4. Recurs d’alçada davant el Tribunal Econòmic Administratiu Central (només per a quotes superiors a 150.000 €)

El motiu d’aquest Flaix Fiscal és informar-te que el nostre despatx ja ha començat a impugnar aquestes autoliquidacions presentades pels nostres clients, per la qual cosa ens posem a la teva disposició per comentar el tema amb més detall.

 

 

Nova ordre sobre la quantia exempta d’IRPF de despeses de locomoció

El passat 17 de juliol de 2023, va entrar en vigor l’Ordre HFP/792/2023, de 12 de juliol, pel qual es revisa la quantia de les dietes i assignacions per a despeses de locomoció en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.

Aquesta Ordre modifica la quantia exempta d’IRPF corresponent a les despeses de locomoció que les empreses abonen a les persones treballadores que facin ús d’un mitjà de transport privat, a fi de desplaçar-se fora del centre de treball per a fer el seu treball.

L’Ordre estableix com a quantia exempta d’IRPF 0,26€ per quilòmetre, en lloc dels 0,19€ per quilòmetre que es venia aplicant fins ara, més les despeses de peatge i aparcament que es justifiquin.

Aquesta quantitat estarà exempta sempre que es justifiqui la realitat del desplaçament.

 

Per a més informació accedeix AQUÍ

 

Procediment tributari – Notificacions electròniques

Segons la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 9 de febrer de 2023, les empreses estan obligades a entrar periòdicament en la seva seu electrònica, sense que sigui necessari que se’ls faci arribar un avís previ de cada notificació.

En el cas analitzat en aquesta sentència, una administració local va notificar unes liquidacions de la plusvàlua municipal per mitjans electrònics, però el contribuent no va accedir a elles en el termini màxim de 10 dies des de la seva posada a disposició. Després de vèncer el termini per a la seva impugnació, l’entitat va interposar recurs de reposició, i l’Administració va inadmetre el recurs per ser extemporani, enfront del que l’entitat va al·legar que no havia rebut avís de la notificació de les liquidacions, per la qual cosa aquestes no havien estat vàlidament notificades.

Doncs bé, el TSJC entén que les notificacions es van entendre efectuades pel transcurs de 10 dies des de la seva posada a disposició en l’adreça electrònica de l’empresa, en punt, les persones jurídiques estan obligades a rebre les notificacions electrònicament i, en conseqüència, han d’entrar almenys cada 10 dies en la seu electrònica amb la finalitat de comprovar si tenen a la seva disposició una notificació. Per al TSJC l’avís previ és un acte de caràcter accessori (i no obligatori), l’única fi del qual és facilitar el coneixement que s’ha practicat una notificació a l’administrat.

 

Per a més informació accedeix a la sentència completa AQUÍ

 

IS – Aplicació pel grup de consolidació fiscal de bases imposables negatives i deduccions procedents d’exercicis anteriors

En la web de l’AEAT s’ha publicat una nota relativa a l’aplicació pel grup de consolidació fiscal de bases imposables negatives i deduccions procedents d’exercicis anteriors, centrant-se, en particular, en les següents qüestions:

  • Regles de repartiment de bases imposables negatives i deduccions del grup quan aquest s’extingeix, o quan una societat deixa de pertànyer a aquest.
  • Límits en l’aplicació pel grup fiscal de bases imposables negatives i deduccions originades en societats abans de la seva integració al grup.

 

Per a més informació accedeix a la nota completa AQUÍ