març 13, 2025 | Flaix Fiscal
Recentment s’ha publicat una sentència del TEAC de data 27/09/2024 que tracta sobre la reiterada qüestió de la deducibilidad de les quotes d’IVA suportades en contractes d’arrendament de vehicles turismes d’ús “mixt” que són cedits per l’empresa als seus empleats.
En la citada sentència s’assenyala que correspon a l’obligat tributari que pretén deduir les quotes d’IVA suportat, acreditar l’afectació dels vehicles a l’activitat empresarial.
Una vegada s’ha acreditat que els vehicles cedits es destinen a un ús “mixt”, conforme amb el que s’estableix en l’article 95. Tres.2a de la Llei de l’IVA, resulta d’aplicació la presumpció que el grau d’utilització dels vehicles en el desenvolupament de l’activitat empresarial és del 50%.
En el transcurs de qualsevol comprovació inspectora, únicament procedirà la regularització de les deduccions practicades conforme a la citada presumpció del 50%, únicament, en el cas que l’Administració pugui acreditar que el grau d’utilització efectiu a l’activitat empresarial és distint de l’aplicat per l’obligat tributari.
En el cas analitzat, l’Administració havia utilitzat un criteri basat en les hores del conveni col·lectiu, en relació amb el total d’hores anuals, per a acreditar el grau d’afectació dels vehicles a l’activitat empresarial.
El TEAC considera que el criteri utilitzat per l’Administració, basat en l’hores del conveni col·lectiu pot operar com un indici de la utilització efectiva dels vehicles però no serveix per a acreditar l’afectació dels vehicles a l’activitat empresarial.
L’Administració ha d’acudir a criteris alternatius en l’acreditació del grau d’afectació dels vehicles a l’activitat econòmica, distint de la presumpció prevista en l’article 95. Tres.2a de la Llei de l’IVA.
La presumpció legal d’afectació a l’activitat empresarial de l’article 95.Tres.2a de la Llei de l’IVA, té naturalesa “iuris tantum”, admetent prova en contra, de manera que si l’obligat tributari pretén una deducció superior haurà de provar l’afectació real del vehicle, corresponent a l’Administració acreditar, si és el cas, l’existència d’una afectació inferior al 50%.
Accedeix a la sentència al complet AQUÍ
març 11, 2025 | Flaix Fiscal
La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1352-24, de 7 de juny de 2024, ha analitzat l’aplicació de l’exempció per reinversió en habitatge habitual en un cas en el qual l’habitatge transmès s’havia tingut llogada a un tercer durant els catorze mesos anteriors a la venda. Amb caràcter previ a l’arrendament, el propietari sí havia residit en l’habitatge al llarg de nou anys.
La DGT es remet a l’art. 41.Bis.3 del Reglament d’IRPF, que estableix que als exclusius efectes de l’aplicació d’aquesta exempció, “s’entendrà que el contribuent està transmetent el seu habitatge habitual quan (…) aquesta edificació constitueixi el seu habitatge habitual en aquest moment o hagués tingut tal consideració fins a qualsevol dia dels dos anys anteriors a la data de transmissió”.
En el concret supòsit analitzat, el contribuent havia deixat de residir en l’habitatge que s’embeni al març de 2023, per la qual cosa en el moment de la transmissió (maig de 2024), aquest habitatge mantenia la consideració d’habitual a l’efecte de l’exempció, en la mesura en la qual va constituir el seu habitatge habitual dins del termini dels dos anys anteriors a la transmissió.
Accedeix a la consulta vinculant al complet AQUÍ
març 6, 2025 | Flaix Fiscal
La Disposició Final 5 de la Llei 13/2023, va modificar amb efectes per als exercicis iniciats a partir de l’1 de gener de 2024, l’article 16.1 de la Llei de l’Impost sobre Societats, “Limitació en la deduïbilitat fiscal de les despeses financeres”.
La modificació estableix que per al càlcul de la limitació de les despeses financeres, no formaran part del benefici operatiu: “els ingressos, despeses o rendes que no s’haguessin integrat en la base imposable d’aquest Impost”.
La DGT, en la recent consulta V1845-24, de data 02/08/2024, s’ha pronunciat sobre el tractament d’aquelles despeses i ingressos que no s’integren en la base imposable de l’exercici, i si els mateixos han de tenir-se en consideració a l’efecte del càlcul del benefici operatiu.
La resposta de la DGT diferencia entre totes aquelles despeses o ingressos que no formen part de la base imposable de l’exercici per tenir un caràcter temporal, cosa que significa que en exercicis següents formaran part de la base imposable, i d’altra banda totes aquelles despeses o ingressos que tenen caràcter permanent.
Totes les despeses o ingressos de naturalesa temporal que són ajustats en la base imposable de l’Impost de societats, hauran de computar-se per al càlcul del benefici operatiu del període, i per tant no hauran de ser exclosos del càlcul del benefici operatiu.
Per contra, tota despesa o ingrés que formi part del benefici operatiu, i del resultat d’explotació, en la mesura en què no s’integri de mode definitiu en la base imposable de l’Impost sobre Societats, per ser objecte d’un ajust extracontable permanent, haurà de ser exclòs del càlcul del benefici operatiu per al càlcul de la limitació de les despeses financeres.
En el cas de dividends amb dret a l’exempció del 95%, el 5% dels dividends que no queden exempts s’addicionaran per al càlcul del benefici operatiu.
Accedeix a la consulta al complet AQUÍ
març 4, 2025 | Flaix Fiscal
La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1849 de 2 d’agost de 2024, ha tornat a considerar, igual que va fer amb la consulta vinculant V2141-13, de 2 d’octubre de 2013, que la condonació de crèdits entre dues societats que estan participades en idèntics percentatges per 2 persones físiques no té efectes ni l’Impost sobre Societats de les dues companyies ni en l’IRPF dels socis persones físiques.
Accedeix a la sentència al complet AQUÍ
febr. 27, 2025 | Flaix Fiscal
El Tribunal Suprem ha establert, en la seva recent sentència del 28 de gener, que l’absència de cèdula d’habitabilitat o comptar amb la llicència administrativa corresponent d’ocupació, si bé és un element rellevant, no constitueix l’únic requisit determinant per a l’aplicació del tipus reduït del 10% d’IVA en la transmissió d’habitatges. És a dir, la seva inexistència no exclou automàticament la possibilitat d’aplicar el tipus reduït.
El TS argumenta que la condició d’habitatge d’un immoble no ha de dependre exclusivament de l’existència d’aquesta cèdula. La falta de cèdula en un moment determinat que no implica que l’immoble deixi de ser un habitatge, ni la seva obtenció posterior pot ser l’únic criteri per a determinar la seva qualificació.
Els apartaments turístics queden exclosos d’aquesta condició, ja que no compleixen amb la finalitat de satisfer les necessitats pròpies d’un habitatge permanent.
En definitiva, per a poder aplicar el tipus reduït del 10% d’IVA en la transmissió, han de considerar-se els següents aspectes:
i. No és un requisit indispensable disposar de la cèdula d’habitabilitat, llicència d’ocupació o autorització semblant en el moment de realitzar la venda.
ii. El Tribunal estableix que l’aptitud d’un edifici per a la seva utilització com a habitatge podrà acreditar-se per qualsevol mitjà de prova admès en dret.
En aquest sentit, serà clau determinar quins mitjans de prova addicionals s’admetran per a justificar l’ús residencial de l’immoble, així com avaluar si l’Administració exigirà algun requisit específic o si, per contra, aplicarà una interpretació més flexible. Fins que existeixi una consolidació del criteri administratiu, entenem que resultarà convenient procedir amb prudència per a evitar possibles contingències fiscals.
Accedeix a la sentència al complet AQUÍ
febr. 25, 2025 | Flaix Fiscal
La normativa de l’IVA estableix, per als subjectes passius de l’IVA que hagin optat pel règim de l’IVA diferit en les importacions, que la no inclusió de les quotes d’IVA a la importació en la casella 77 del model 303, suposa l’inici del període executiu i la meritació automàtica del recàrrec de constrenyiment.
Si bé el Tribunal Suprem (TS) va establir, en una sentència de l’any 2022, que és improcedent dictar una provisió de constrenyiment o exigir un recàrrec executiu quan el subjecte passiu esmeni aquest error abans que es dicti la provisió de constrenyiment, fins al moment la AEAT venia desestimant aquest argument sobre la improcedència del recàrrec de constrenyiment en aquests casos.
En un procediment de sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts per aquest tema portat pel nostre despatx, la AEAT ha resolt la sol·licitud acatant el criteri del TS, i acordant la devolució del recàrrec de constrenyiment.
Aquesta resolució suposa un canvi en l’actitud fins ara seguida per l’Administració, que aporta seguretat jurídica i pot suposar un estalvi del possible risc fiscal de l’exigència d’aquest recàrrec per als subjectes passius de l’IVA que apliquin aquest règim especial.
Accedeix a la resolució al complet AQUÍ
