El TEAR de València, en la seva resolució de 23 de gener de 2024, ha entès que el dret dels socis persones físiques a aplicar la deducció per inversió en empreses de nova creació no pot veure’s perjudicat pel fet que la companyia no hagi presentat la Declaració Informativa de certificacions individuals (model 165) exigida per la normativa, sempre que la resta de requisits es compleixin.
Accedeix a la resolució al complet AQUÍ
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea TJUE ha emès, en data 8 d’octubre de 2023, una sentència sobre el lliurament gratuït d’una tauleta o d’un telèfon intel·ligent com a contrapartida per la subscripció d’un nou abonament a una revista, entenent que la concessió d’un regal de subscripció constitueix una prestació accessòria a la prestació principal consistent en el subministrament de publicacions periòdiques, que està compresa en el concepte de «lliurament de béns realitzats a títol onerós», i que no ha de considerar-se una transmissió de béns a títol gratuït (autoconsum).
El TJUE basa la seva sentència que la concessió d’un regal de subscripció als nous subscriptors constitueix un incentiu per a la subscripció, l’única finalitat de la qual és augmentar el nombre de subscriptors a les revistes publicades per la demandant i, d’aquesta manera, incrementar els beneficis que aquesta obté. És a dir, el lliurament de l’obsequi no té una finalitat autònoma des del punt de vista del consumidor mitjà, qui accepta pagar almenys una mensualitat de subscripció per a obtenir l’obsequi. La subscripció a aquestes revistes, d’una banda, i el regal d’una tauleta o d’un telèfon intel·ligent d’un valor unitari inferior a 50 euros per cada nova subscripció, per un altre, formen un conjunt, en el qual la subscripció constitueix la prestació principal, mentre que l’obsequi és una prestació accessòria l’únic objecte de la qual consisteix a incentivar la subscripció.
Aquest criteri, en línia amb anteriors sentències del TJUE, ens ha de servir d’ajuda per a interpretar quan estem davant prestacions accessòries a l’efecte de l’IVA.
Accedeix a la sentència al complet AQUÍ
La Direcció General de Tributs ha considerat en la seva recent consulta vinculant V2214-23, de 27/7/2023, a partir del criteri establert pel Tribunal Suprem en les seves també recents sentències de 31 de març de 2021 i de 16 de novembre de 2022, que l’obtenció d’un avantatge fiscal està innata en el propi règim fiscal especial de la reestructuració (fusions, escissions, bescanvis de valors i aportacions no dineràries), per la qual cosa els motius econòmics vàlids no constitueixen un requisit sine qua non per a l’aplicació aquest règim, sinó que la seva absència constitueix una presumpció que l’operació pot haver-se realitzat amb l’objectiu principal de frau o evasió fiscal.
Així, en el curs d’unes actuacions de comprovació i recerca tributària, només podrà regularitzar-se l’avantatge fiscal perseguit quan hagi quedat acreditat que l’operació realitzada tingués com a principal objectiu el frau o l’evasió fiscal, havent d’eliminar-se, en conseqüència, els efectes del referit avantatge fiscal perseguida mitjançant la realització de l’operació de reestructuració de què es tracti, diferent del diferiment en la tributació de les rendes generades, inherent al propi règim, quan l’operació s’hagués realitzat amb la mera finalitat d’aconseguir tal avantatge fiscal.
I la DGT acaba manifestant que la identificació l’avantatge fiscal perseguit és una qüestió de fet, competència dels òrgans de comprovació de la AEAT, que requerirà, cas per cas, un examen global de l’operació de reestructuració de què es tracti.
Per tant, amb aquesta consulta sembla perdre sentit preguntar a la DGT sobre aquestes operacions, en tant l’existència de motius econòmics vàlids així com la determinació de l’eventual avantatge fiscal que puguin perseguir els contribuents (diferent del diferiment, consubstancial al règim especial) són qüestions alienes sobre les quals no es pot pronunciar la DGT, en tant hauran de ser els òrgans de comprovació de la AEAT els que les verifiquin.
Recentment, l’Audiència Nacional ha plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (TC), en què es planteja la possible inconstitucionalitat del Reial decret llei 3/2016, de 2 de desembre.
Aquest Reial decret llei va introduir diverses restriccions a la deduïbilitat de despeses i a l’aplicació de deduccions en l’Impost de societats (IS) que va suposar un increment de la tributació en el IS a partir de l’exercici 2016.
Les principals d’aquestes limitacions són les següents:
– Limitació en la compensació de bases imposables negatives per a les entitats i grups fiscals l’import net dels quals de la xifra de negocis sigui superior a 20 milions d’euros (límit del 50% de la base imposable si la xifra de negoci és superior a 20 milions d’euros, i del 25% per als contribuents amb una xifra de negoci superior a 60 milions).
– Reversió automàtica en el IS, en un termini de 5 anys, de les deterioracions de valor de les participacions (encara que la participada estigués en pèrdues), i
• Limitació de la deducció per a evitar la doble imposició al 50% de la quota íntegra del IS.
Com ja va succeir amb el Reial decret llei 2/2016, que va incrementar els pagaments fraccionats del IS, i que el TC va declarar inconstitucional, en aquest cas l’Audiència Nacional també qüestiona que s’hagi usat un Reial decret llei, que només aplica, d’acord amb el que s’estableix en la Constitució, en supòsits d’extraordinària i urgent necessitat, per a regular “elements essencials de l’Impost de Societats“, la modificació de les quals està reservada a la llei.
Si el TC declara també aquesta norma inconstitucional, a les grans empreses que es van veure afectades per aquesta norma els seria aplicable el límit general del 70% a la compensació de BINS, en lloc dels límits del 50% i 25%, per la qual cosa els contribuents del IS que es van veure afectats per aquesta norma podrien reclamar les quotes ingressades i, en el seu cas, els interessos de demora corresponents, que deriven d’aquestes mesures respecte dels exercicis no prescrits (en principi, els exercicis 2018 a 2021).
No obstant això, ha de tenir-se en compte que les recents Sentències del Tribunal Constitucional en matèria tributària han limitat els seus efectes a aquells casos en què les declaracions afectades per la norma declarada inconstitucional haguessin estat impugnades i no siguin fermes en la data de l’entrada en vigor dels efectes de les seves sentències.
Sobre la base d’això, recomanem realitzar un anàlisi previ de la tributació addicional que s’ha derivat d’aquesta normativa, a l’efecte de concloure si seria o no convenient impugnar les autoliquidacions del IS presentades que puguin veure’s afectades per una sentència estimatòria del TC, a l’efecte de poder aconseguir la devolució de la quota i/o interessos de demora pagats en excés, igual que va succeir respecte al RD-Llei 2/2016.
La AEAT, en el seu web, ha publicat una nota sobre els ajornaments i fraccionaments dels deutes tributaris, les novetats principals dels quals passem a comentar:
• D’una banda, es remet a la recent Ordre HFP/311/2023, de 28 de març, que ha ampliat l’import de l’exempció de l’obligació d’aportar les garanties necessàries per a la concessió d’ajornaments i fraccionaments de pagament, i per a obtenir la suspensió dels actes administratius objecte de recurs i reclamació, que ha passat dels 30.000 euros establerts en la normativa anterior als 50.000 euros actuals.
• I, com a complement de la nova Ordre, la Directora del Departament de Recaptació de l’Agència Tributària ha dictat dues Instruccions (la 1/2023, de 31 de març, i la 2/2023, de 3 d’abril) que estableixen un esquema de tramitació d’ajornaments i fraccionaments més flexible, ampliant els terminis màxims de pagament, que seran de 24 mesos per a les persones físiques i 12 mesos per a les persones jurídiques, per a les sol·licituds exemptes d’aportar garanties quan l’import total de deute pendent sigui superior a 3.000 euros.
El TEAC, en la seva resolució de 24 de maig de 2022, interpreta què s’entén per nucli principal o base de les activitats o interessos econòmics del contribuent a l’efecte de determinar la seva residència fiscal a Espanya (art. 9 de la Llei de l’IRPF).
El TEAC entén que, a més d’atendre la ubicació de les diferents modalitats de renda obtingudes pel contribuent, han de tenir-se en compte altres criteris, com la localització del patrimoni generador de renda, el lloc de gestió i administració del patrimoni, el lloc on es manifesta la capacitat contributiva, bé a través dels ingressos, bé de les despeses, i el lloc de gestió de rendes si aquestes tenen el seu origen en activitats econòmiques…
